De les vacances de febrer

De quan en quan el sr. Maragall, es perd pel seu despatx d'educació i comença a mirar arxius i troba coses que ja fa anys que altres governs havien plantejat, però que en situacions, on els sindicats estaven més en peu de guerra, perquè tenien molt més suport d'educadors al darrera, tot sigui dit, havien soltat com un globus sonda i en veure l'efecte, havien arxivat i prou.
Ell, no , ell és molt més agosarat i avui per avui, quan s'està discutint una llei d'ensenyament al Parlament, ens surt amb una proposta que la veritat sigui dita, a mi i a molts altres treballadors de l'ensenyança ens fa morir de riure, a la vegada que ens fa caure la cara de vergonya en comprovar una vegada més que tenim un cap que no en té ni idea.
No soluciona res, és més, ho empitjora.
Els mestres necessitem els primers dies de setembre per a preparar el curs i els nens i nenes no necessiten, per a res, trencar el segon trimestre fent una setmana de vacances, quan és el trimestre on es treu més profit del curs. Els hàbits estan consolidats, i l'estiu encara es lluny.
Se'ns acusa de moltes vacances, i se'ns compara amb la resta d'Europa. Ningú diu que en països que es posen com a model (França, Filàndia), els nens i nenes acaben la jornada a les tres de la tarda i els seus pares fan cap a casa a les cinc, a les sis tot tancat. Volem conciliar vida familiar i laboral, però moltes mares i pares a l'hora que els nens surten de l'escola van a obrir la seva botiga i fins les nou.Tampoc ningú diu que les temperatures aquí no són les mateixes que a Filàndia i que moltes escoles el mes de juny i setembre es converteixen en olles de foc on literalment els nens es rosteixen, difícilment així es pot arribar a fer qualsevol tipus d'activitat mental, per molt amenes que s'intentin fer les classes.
Començar una setmana abans no soluciona el problema, en crea molts altres. Qui es farà càrrec dels nens el mes de febrer?, diu: que facin activitats extraescolars, i els monitors?, a l'estiu es pot comptar amb gent jove que vol treballar, d'on els trauerem el mes de febrer en plena temporada d'examens?.
Però finalment ens passarà com en la sisena hora que no és més que un nyaf. Hi ha una hora més de classe, però hem aconseguit que els claustres que funcionaven amb esperit d'equip, ara ja no ho poden fer, senzillament perquè la gent coincideix sense classe dues hores a la setmana. El que si hem aconseguit i ben aconseguit es extenuar encara més els nois i noies a les classes.
Que ningú parli en nom de l'ensenyament per implantar un nou horari i que ningú s'atreveixi a dir que es per a bé dels nens, potser a algú beneficia,segurament més que a ningú al programa electoral del sr. Maragall però a l'escola i als alumnes no.

En Marc

En Marc té set anys,un germà més petit que ell. Viu en un lloc qualsevol de Catalunya i té uns pares que ronden els quaranta anys.
Fills de la democràcia, no han patit mai cap tipus de limitació personal ni tampoc econòmica ni expressiva. Van fer l'EGB, el BUP i el COU, sempre amb bones notes, ho compaginaven amb bones dosis de sexe i maria en el seu pis d'estudiants.
Avui tenen una vida perfecta, dos fills i una bona feina tots dos, gaudeixen de bona salut i d'un bon sou per plantar, en tranquil·litat, cara a la vida.
I en Marc?, en Marc, va ser el seu primer fill, ara ja té set anys. Quan havia de neixer, van fer de la seva habitació un decorat, no hi faltava ni en Mike, ni hi cabia cap més Barrufet. El van embolcallar en llençols i tovalloles amb puntes de coixí i el van pujar, el més alt que van poder, en el pòdium de les seves vides.
En Marc, estimulat com cal aprèn ràpidament a caminar, li surten amb rapidesa les dents i comença al voltant de l'any a dir les primeres paraules. Els pares se l'estimen molt.
Tant l'estimen que els preocupa moltíssim la seva educació i en arribar a quatre anys ja practica, tennis, futbol, natació va a classes d'anglès, de música i ara miren d'apuntar-lo a classes d'esgrima per ensenyar-li defensa personal.
I per susposat va a l'escola, però a l'escola s'avorreix, perquè el que l'escola li ensenya que es principalment escriure i llegir, no li interessa gens, ell quan és a l'escola busca temps per descansar i jugar amb els seus amics que li han dit que hi ha parcs en tobogans per baixar, i gronxadors per gronxar.
Els pares, tècnics brillants en la seva feina, diuen que l'escola no entén el seu fill, que ells tenen un fill superdotat i que el que hauria de fer l'escola és posar-lo en un curs superior, perquè els coneixements del curs actual els té superats.
Però en Marc, que ara ja té set anys i sap llegir, no entén res del que llegeix, bàsicament perquè a l'escola arriba sempre cansat.

D'educació

Aquest dies es tornar a parlar molt d'educació.
Normalment coincideix quan surt algun informe i tothom que el llegeix posa el crit al cel com dient: No és possible!!
Com pot ser que Catalunya estigui a la darreria en educació, que fan els mestres?, què passa aquí? com és que a la Rioja estan tan bé?, etc. , etc.
Jo intentaré contestar alguna d'aquestes preguntes.
Bé, amb la meva resposta les contestaré totes: els mestres fem el que podem, com a totes les feienes fan, els professionals que se n'ocupen.
En mes de trenta anys dedicats a l'educació, el discurs sempre ha estat el mateix: no sé on anirem a parar, què en serà d'aquests nens?, quina poca dedicació que ens té l'administració.
Poc a poc, s'han anat corregint algunes anomalies que clamaven al cel i amb la correcció n'han sorgit de noves que segueixen clamant al cel.
La meva primera queixa: no es pot tenir al capdavant del Departament un iaio que entén d'educació, el que jo de futbol i pretendre impulsar una llei que solucioni els problemes educatius del país.
Segona queixa: No poden arribar nens nouvinguts que no entenen ni una paraula de català, i posar-los a fer classe amb els altres nens. Aules d'acollida? a partir de tercer curs.
Tercera queixa: No ens poden fer perdre en papers, avui pla de no sé què, demà pla de no sé quantos, que es converteixen en paper mullat d'un curs per l'altre i on s'hi inverteixen hores i hores de feina.
I prou!, podría seguir però no en vull fer més de queixes, jo vull aportar solucions.
A vegades em diuen: com ha canviat l'escola de quan jo era petita!, i jo sempre contesto: afortunadament!. Per res del món, voldria tornar a aquella escola de finals dels setanta on tot estava per fer, on els sous dels mestres eren una pura misèria, on no es coneixia el treball en equip, on les escoles estaven mancades de higiene, i de serveis que avui ens semblarien més que imprescindibles.
Crec que de feina se n' ha fet, i molta!, però també penso que moltes vegades la feina ha estat estèril, perquè s'ha perdut l'oportunitat de dignificar l'escola pública en benefici de la concertada, s' han destinat massa diners a l’ensenyament en col•legis de monges i capellans, aconseguint que avui en dia, aquestes escoles tinguin un prestigi i desvirtualitzin l'ensenyament públic.
S'ha perdut l'oportunitat de tenir una escola laica lliure de presions, que seria propi en un estat que és creu modern i democràtic, i en consequència l'escola pública segueix malgastant hores curriculars ensenyant una religió que cada vegada practiquen menys nens i nenes, ja que les aules són plenes d' infants amb diversitat de religions.
Els informes diuen que els resultats són més bons en les escoles concertades i callen que les condicions socials no són les mateixes en una i altra, com no són les mateixes, tampoc, en les escoles de la Rioja.
Aquesta és una premisa que no ha canviat en els ultims 30 anys, estigui qui estigui al front de la conselleria, ja sigui un iaio germà de Maragarall, una consellera ampostina o una prepotent convergent.