diumenge, 19 d’octubre de 2008

Sobre l'avortament

Que al nostre país després de més de trenta anys de democràcia, es continuí parlant de avortaments il•legals, es continuí enviant gent a la presó per provocar-los i que es munti un número sense precedents perquè un vaixell amb bandera holandesa enclavat front el port de València vulgui fer avortaments en aigües internacionals, diu molt de tots nosaltres.

De quan en quan ens convé fer una mirada cap enrere i recordar d'on venim. La nostra era una societat que culpabilitzava una noia per quedar-se embarassada, i la família perseguia, si calia, la seva parella per tal de legalitzar la situació.
Venim d’una societat, on ficar-se al llit amb el marit significava un nou embaràs i les dones feien mans i mànigues per arribar-hi amb l’home ja dormint, sempre que això fos possible. En molts casos, si hi havia embaràs era la dona qui moltes vegades sense que l’home ho sabes feia quelcom perquè l’embaràs no tires endavant. Eren coses entre dones.
Aquesta mateixa situació me l’ha relatada una dona marroquí aquesta setmana, mare d’una alumna meua.
I, la por, les seqüeles, el dolor, en definitiva el patir, de l’avortament té la seva arrel aquí, en pensar en llocs lúgubres, en pensar com m’ho faran, que em passarà i més encara si en sobreviure.
Si els fills els tinguessin els homes haguessin fet unes lleis ben diferents, on la legalitat faria que es poguessin desprendre del fetus sense cap mirament en un embaràs no desitjat o en un altre en que la seva vida corres qualsevol risc.
Damunt, hi sumem, la religió i els capellans que en això de parir tenen una gran experiència.
Avui tornem a intentar legalitzar i tornem a tenir entrebancs, tornem a trobar homes i dones que asseguren que posen per davant una vida que encara no és, front una altra que és una realitat.
Crec que ha arribat el moment de dir que si mai m’hagués vist en una situació en que se'm planteges avortar, ningú per molt jutge que fos m’hauria detingut, ho hauria fet aquí o a on fos possible fer-ho.
Si posem a l’abast de tothom els medis per portar una vida sexual sana i només cal deixar que en últim moment sigui la dona la que decideixi.
No gastem més energies parlant i discutint una i altra vegada com i qui ho ha de fer. Deixem-ho clar: en l’avortament decideix la dona i de la seva vida sexual també.
Els fills només poden ser desitjats.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La crisis dels rics

La paraula crisis ha entrat a les nostres vides i ja forma part d’elles des que no sentim a parlar de res més.
Jo pertanyo a aquesta part de la població que no entén res. No sabem res d’economia i ens poden enganyar com vulguin, però que ja fa anys ens veiem a venir que el valor dels pisos era desproporcionat i que acabarien caient-nos els maons al cap i ens farien mal.
I així ha estat, i ara sense entendre res ens toca pagar a nosaltres, que som qui ens quedarem sense feina, o potser veurem com els diners dels nostres estalvis se'n aniran en orris de la nit al dia. Si en Solbes i Zapatero diuen una i una altra vegada que això no passarà, desconfieu, ja sabem com són de mentiders!.
A casa vam passar una crisi fa uns anys, quan un negoci que teníem, vam haver-lo de tancar. Ningú va sortir en la nostra ajuda. Hisenda se’ns va tirar literalment a sobre, ens vam arribar a sentir acosats per hisenda, en cap moment es van preocupar si teníem líquid per a amortitzar el que els devíem o si ens era possible subsistir amb els 200 o 300 euros que ens quedaven cada mes després de fer la liquidació. No van tenir pietat amb nosaltres, o pagàvem o ens desnonaven.
Van ser uns dies durs, que avui recordem encara amb por, i amb el pànic persistent d’arribar a casa i trobar-te una altra carta d'ells.
Vaig passar una altra crisis que encara em dura, quan, d’un dia per l’altre, em vaig adonar que cobrava amb pessetes i havia de pagar amb euros, mentre els mitjans m’informaven que en aquest país no havia canviat res i que tot es feia a bé i a interès meu.
Ara, en canvi, arriba la crisis dels rics, dels que han jugat a borsa i han perdut, dels qui han especulat amb terrenys i allí tenen els pisos que ara no poden vendre, dels que ens han passat per cara, durant anys, els seus guanys, dels qui tenen amagats en caixes fortes els bitllets de 500 que diuen que no apareixen en lloc...
Ara els qui manen si que s’apiaden d’ells i ens demanen a tots l’esforç de rescatar-los de les sues misèries amb els nostres impostos.
No entenc la nostra reacció, tots callem com si aquí no passés res.