diumenge, 19 d’octubre de 2008

Sobre l'avortament

Que al nostre país després de més de trenta anys de democràcia, es continuí parlant de avortaments il•legals, es continuí enviant gent a la presó per provocar-los i que es munti un número sense precedents perquè un vaixell amb bandera holandesa enclavat front el port de València vulgui fer avortaments en aigües internacionals, diu molt de tots nosaltres.

De quan en quan ens convé fer una mirada cap enrere i recordar d'on venim. La nostra era una societat que culpabilitzava una noia per quedar-se embarassada, i la família perseguia, si calia, la seva parella per tal de legalitzar la situació.
Venim d’una societat, on ficar-se al llit amb el marit significava un nou embaràs i les dones feien mans i mànigues per arribar-hi amb l’home ja dormint, sempre que això fos possible. En molts casos, si hi havia embaràs era la dona qui moltes vegades sense que l’home ho sabes feia quelcom perquè l’embaràs no tires endavant. Eren coses entre dones.
Aquesta mateixa situació me l’ha relatada una dona marroquí aquesta setmana, mare d’una alumna meua.
I, la por, les seqüeles, el dolor, en definitiva el patir, de l’avortament té la seva arrel aquí, en pensar en llocs lúgubres, en pensar com m’ho faran, que em passarà i més encara si en sobreviure.
Si els fills els tinguessin els homes haguessin fet unes lleis ben diferents, on la legalitat faria que es poguessin desprendre del fetus sense cap mirament en un embaràs no desitjat o en un altre en que la seva vida corres qualsevol risc.
Damunt, hi sumem, la religió i els capellans que en això de parir tenen una gran experiència.
Avui tornem a intentar legalitzar i tornem a tenir entrebancs, tornem a trobar homes i dones que asseguren que posen per davant una vida que encara no és, front una altra que és una realitat.
Crec que ha arribat el moment de dir que si mai m’hagués vist en una situació en que se'm planteges avortar, ningú per molt jutge que fos m’hauria detingut, ho hauria fet aquí o a on fos possible fer-ho.
Si posem a l’abast de tothom els medis per portar una vida sexual sana i només cal deixar que en últim moment sigui la dona la que decideixi.
No gastem més energies parlant i discutint una i altra vegada com i qui ho ha de fer. Deixem-ho clar: en l’avortament decideix la dona i de la seva vida sexual també.
Els fills només poden ser desitjats.

2 comentaris:

Queralbs ha dit...

Uep Sol Solet!

Abans de res te vull dir que estic a favor de legalitzar l'avortament. Quedi clar.
Ara bé, amb el que no estic d'acord és en assumir part de la culpa de la seva penalització, pel fet de ser home. Per diversos motius, però que per no marejar-te resumiré en dos:
- Avui, afortunadament, la presència de les dones en el poder és ben palesa, tant als parlaments com als òrgans de govern, tant estatals com autonòmics o locals.
- Pens que la decisió sobre la interrupció de l'embaraç no correspòn només a la dona, sinó que és cosa de dos. L'home no hauria d'estar en situació d'inferioritat a l'hora d'adoptar una decisió tan transcendental.

He intentat sintetitzar, perquè d'aquest tema en podríem parlar molt.

Salut i sort!

El veí de dalt ha dit...

Res a afegir.