Sobre l'avortament

Que al nostre país després de més de trenta anys de democràcia, es continuí parlant de avortaments il•legals, es continuí enviant gent a la presó per provocar-los i que es munti un número sense precedents perquè un vaixell amb bandera holandesa enclavat front el port de València vulgui fer avortaments en aigües internacionals, diu molt de tots nosaltres.

De quan en quan ens convé fer una mirada cap enrere i recordar d'on venim. La nostra era una societat que culpabilitzava una noia per quedar-se embarassada, i la família perseguia, si calia, la seva parella per tal de legalitzar la situació.
Venim d’una societat, on ficar-se al llit amb el marit significava un nou embaràs i les dones feien mans i mànigues per arribar-hi amb l’home ja dormint, sempre que això fos possible. En molts casos, si hi havia embaràs era la dona qui moltes vegades sense que l’home ho sabes feia quelcom perquè l’embaràs no tires endavant. Eren coses entre dones.
Aquesta mateixa situació me l’ha relatada una dona marroquí aquesta setmana, mare d’una alumna meua.
I, la por, les seqüeles, el dolor, en definitiva el patir, de l’avortament té la seva arrel aquí, en pensar en llocs lúgubres, en pensar com m’ho faran, que em passarà i més encara si en sobreviure.
Si els fills els tinguessin els homes haguessin fet unes lleis ben diferents, on la legalitat faria que es poguessin desprendre del fetus sense cap mirament en un embaràs no desitjat o en un altre en que la seva vida corres qualsevol risc.
Damunt, hi sumem, la religió i els capellans que en això de parir tenen una gran experiència.
Avui tornem a intentar legalitzar i tornem a tenir entrebancs, tornem a trobar homes i dones que asseguren que posen per davant una vida que encara no és, front una altra que és una realitat.
Crec que ha arribat el moment de dir que si mai m’hagués vist en una situació en que se'm planteges avortar, ningú per molt jutge que fos m’hauria detingut, ho hauria fet aquí o a on fos possible fer-ho.
Si posem a l’abast de tothom els medis per portar una vida sexual sana i només cal deixar que en últim moment sigui la dona la que decideixi.
No gastem més energies parlant i discutint una i altra vegada com i qui ho ha de fer. Deixem-ho clar: en l’avortament decideix la dona i de la seva vida sexual també.
Els fills només poden ser desitjats.

La crisis dels rics

La paraula crisis ha entrat a les nostres vides i ja forma part d’elles des que no sentim a parlar de res més.
Jo pertanyo a aquesta part de la població que no entén res. No sabem res d’economia i ens poden enganyar com vulguin, però que ja fa anys ens veiem a venir que el valor dels pisos era desproporcionat i que acabarien caient-nos els maons al cap i ens farien mal.
I així ha estat, i ara sense entendre res ens toca pagar a nosaltres, que som qui ens quedarem sense feina, o potser veurem com els diners dels nostres estalvis se'n aniran en orris de la nit al dia. Si en Solbes i Zapatero diuen una i una altra vegada que això no passarà, desconfieu, ja sabem com són de mentiders!.
A casa vam passar una crisi fa uns anys, quan un negoci que teníem, vam haver-lo de tancar. Ningú va sortir en la nostra ajuda. Hisenda se’ns va tirar literalment a sobre, ens vam arribar a sentir acosats per hisenda, en cap moment es van preocupar si teníem líquid per a amortitzar el que els devíem o si ens era possible subsistir amb els 200 o 300 euros que ens quedaven cada mes després de fer la liquidació. No van tenir pietat amb nosaltres, o pagàvem o ens desnonaven.
Van ser uns dies durs, que avui recordem encara amb por, i amb el pànic persistent d’arribar a casa i trobar-te una altra carta d'ells.
Vaig passar una altra crisis que encara em dura, quan, d’un dia per l’altre, em vaig adonar que cobrava amb pessetes i havia de pagar amb euros, mentre els mitjans m’informaven que en aquest país no havia canviat res i que tot es feia a bé i a interès meu.
Ara, en canvi, arriba la crisis dels rics, dels que han jugat a borsa i han perdut, dels qui han especulat amb terrenys i allí tenen els pisos que ara no poden vendre, dels que ens han passat per cara, durant anys, els seus guanys, dels qui tenen amagats en caixes fortes els bitllets de 500 que diuen que no apareixen en lloc...
Ara els qui manen si que s’apiaden d’ells i ens demanen a tots l’esforç de rescatar-los de les sues misèries amb els nostres impostos.
No entenc la nostra reacció, tots callem com si aquí no passés res.

Cant de la independèndia

Una nova mort

Cada vegada que hi ha una nova mort, la mateixa pregunta Per què?
La mort pesa sobre el braç ejecutor, però també sobre tots aquells que no fem res per parar-lo.
Cal que cridem tots ben fort que necessitem el diàleg, que qui en té més se n'ha de fer valer, i que no acceptem xuleries que només porten, una vegada i una altra, a més morts.
Parlem!!
Algú, amb dos dits de seny, creu que s'acabarà amb tot això sense diàleg?.
Algú pot pensar que s'acabarà amb ETA reclosant tots els seus membres en presons?.
Sempre en sortiran més i benn convençuts d'obtenir la raó per la força de les armes.
Parlem!! i que parli el poble basc, són els únics que poden fer parar aquesta barbarie. Peró en una taula on hi capiguin tots i on el diàleg porti a fer concesions, per molt inverosimils que ens semblin.

Un nou curs

Dilluns va tornar a començar el curs.
Aquest és el curs número 32 que començo.
Tots els anys igual: falta de personal els primers dies, falta de temps per a posar el curs en dansa, sorpreses d'última hora... conseqüència d'una mala planificació de l'administració a la que no t'hi pots adreçar en tot l'estiu. Després som els mestres qui tenim massa vacances...
A tot això cal sumar-hi els informes de mala qualitat que apareixen automàticament cada setembre, quan els mestres estem més nerviosos, veient la que ens cau damunt, cada any, i no ens hi acostumem.
I què ens cau damunt?:

• Unes aules atapeïdes de nens i nenes on cada dia et pots trobar amb la sorpresa de que arriba un nen o una nena nova que no entén el que li dius perquè no comprén el que tu parles i que immediatament, fa convertir el nen o nena, a qui li dedicaves un temps especial, en un nen o nena a qui ja li pots dedicar molt menys temps especial. Les aules d'acollida? Només a partir de Cicle Mitjà. Jo treballo a Cicle Inicial.
• Aquest any, a més a més, la sisena hora.Un gran invent! Algú, en el seu dia, va confondre qualitat amb quantitat i, fins al fons!.Els pobres nens i nenes s'han trobat d'un curs per l'altre, que ara han de treballar una hora més diària, qualsevol altre col·lectiu que li hagués passat el mateix, hauria organitzat una vaga. I que consti que parlo en nom dels nens, ja que a mi no m'afecta, jo segueixo fent les mateixes hores.
• Heu sentit a parlar de la tercera hora de castellà?. Un mutisme total per part de l'administració. Fins a tres vegades hem hagut de canviar el projecte lingüistic del nostre centre. Finalment sense més ni més ens hem trobat en cinc hores de castellà al cicle, 2'5 a primer 2'5 a segon. Per a uns nens i nenes que estan fent l'aprenentatge de la lectura i escriptura, on és, de suma importància, fer-ho en llengua materna!. Més tard ja afegirem les que convinguin.
• I de Religió? dues hores i mitja més de religió a la setmana, els que en fan, qui no, pot optar per una ampliació del medi social, on mai l'administració s'ha posat d'acord amb els continguts.

Podria continuar, però per acabar i resumint, demanaria que: a quí pot estranyar que l'educació d'aquest país no funcioni? A quí pot sorprendre que l'ensenyament públic estigui deteriorat, si les grans inversions econòmiques, de fa anys, han fet cap a l'escola concertada? I en buscar culpables... Per què sempre llencem els mestres a la foguera, si som nosaltres qui, dia a dia, arribem a la feina esperant sorpreses noves, estem desbordats pels canvis, que impliquen paperassa constant, i per una planificació de l'educació feta des d'un despatx d'un politic que en la seua vida s'havia plantejat dedicar-se a educar ningú i ara porta l'educació de tot un país.
Aquest país nostre hauria de fer alguna cosa per salvar el potencial que un bon sistema educatiu representa, i aquesta cosa és apartar els politics de l'educació.
Que me'n dieu del cas de València amb l'educació per la ciutadania? No creieu que el conseller s'ha pixat, en nom de la política, a la cara de tots els mestres?