dimarts, 30 de desembre del 2008

Desig per al 2009


Per al 2009, desitjo que el regal que he triat per al meu amic/amiga blocaire invisible, sigui del seu agrat.
La veritat és que ja fa dies que li dono voltes.
Molt bon any a tothom!!!

dimecres, 24 de desembre del 2008

Avui, a missa del gall


Me’l puc imaginar, a hores d’ara ja està tot nerviós pensant en aquesta nit. És la seua gran nit. Primer soparà un sopar no massa carregat, sempre han fet dinar per Nadal i cal reservar-se per demà. Després es dutxarà s’afaitarà i es vestirà amb la millor roba que té: el vestit que va estrenar pel casament de la seva cosina Pilar, casada en segones núpcies el mes d’octubre, la camisa blanca,que la dona ha fet planxar a la senyora que l’ajuda en les feines de la llar, sabates i mitjons ben netes i polides, i l’abric llarg que fa servir en ocasions de gala, segurament també es posarà el barret. No hi ha cap més nit com aquesta.
Jesús és nat en una establia, entre pobres. Va arribar al món per redimir-lo, i ell això ho ha tingut sempre present, sinó de què la seva entrada a l’Obra quan va conèixer la que avui és la seva muller, que dit sigui de pas, ja hi era perquè venia d’una família rica, feta a consciencia en temps de dictadura, i fent negocis sense cap escrúpol. Això si, en nom de Deu.
És la seua nit. Als fills, adolescents ja, els té més que avisats: res de sortir a fer el ruc amb els amics, avui sortim tots plegats i no hi ha excusa possible, és obligatori anar a Missa del Gall.
Arribarà a l’església i s’asseurà en els primers bancs, amb la mà al cor i una emoció difícil de contenir. Torna a ser Nadal, i a ell aquestes dates li proporcionen una pau espiritual que vol impregnar per tot arreu. Donarà gracies a Deu, per tots els bens que li ha proporcionat felicitarà el Nadal a parents i amics.
Ni per un moment recordarà els 20 treballadors que divendres va acomiadar, sense miraments en aquestes dates assenyalades, clar que ho va fer perquè aquest any la seva empresa no ha facturat els mateixos diners que l’any passat i ell no es pot aventurar a mantenir un negoci que no tingui un dividends brillants.
Si jo fos el Gall et saltaria a la cara!

dilluns, 15 de desembre del 2008

Sabates per a Bush



Ha estat un espectacle força trist, veure com un periodista iraquià li tirava una sabata al president Bush, un home que ha fet tant de merit, no es mereixia un final així, els iraquians li deuen molt, i ha estat un espectacle realment trist.
Jo m'he quedat desolada, trista, pensant...
Un personatge com en Bush que avui reconeix que va cometre un error abmeten que l'Irak tenia armes de destrucció massiva, que ha convertit l'Irak en un país on hi cauen totes les desgràcies, que va aconseguir alliber-lo d'un dictador canviant-lo per la dictadura de la por i de les armes, no es mereix que li tirin un parell de sabates, realment el que es mereix és que tots els allí presents li tiressin les seues: milers de sabates a la cara del senyor Bush.
No entenc les imatges, en lloc d'això es lleven tots i van a buscar el periodista, quan era l'únic que feia el que calia fer.

divendres, 12 de desembre del 2008

Robar als pobres per donar-ho al rics



Durant quinze anys l'IPC del mes de novembre, ha estat podríem dir alt. És el que regula l’augment de les pensions. Aquest any, i justament aquest any, que tots sabem que els preus s'han disparat com mai, casualment, el mes de novembre baixa el preu d’alguns productes que són reguladors, ocasionant que l'IPC del mes de novembre sigui el més baix de l'any. Això dóna dret al govern Zapatero per amb tot el morro dir que la pujada de pensions del 2009 serà molt petita.
Naturalment que serà petita, serà inversament proporcional a les injeccions que periòdicament anirà fent als bancs amb l’excusa de fer moure diners.
Per cert, algú em pot explicar d'on surten tots aquests diners?.
Mentre, als pensionistes, com a la resta, ens pujaran la llum, el transport i tot el que puguin pujar, dient que les pujades ja estaven calculades abans de conèixer l’increment del IPC
i tots, víctimes de l'usura d'uns empresaris que, no és que ara no guanyin, és que han deixat de guanyar les quantitats astronòmiques que fins ara guanyaven, ens tornarem a deixar enganyar i sortirem a comprar amb el nostre afany consumista, aquestes dates més que mai.

diumenge, 30 de novembre del 2008

dilluns, 24 de novembre del 2008

25 de novembre


25 de novembre, dia internacional de la no violència envers les dones

diumenge, 23 de novembre del 2008

Una cova de 20 milions d'euros.


Quan arriba aquest temps, sempre m'entra una sensació de mandra de mirar en davant i veure que torna a arribar el nadal. No diré que m'agrada o em desagrada, només puc dir que m'entra molta mandra. M'agradaria posar-me a dormir i despertar-me que ja fos 8 de gener, però no queda cap més remei que passar-ho.
Aquest any especialment amb més mandra que mai. Un familiar proper està a punt de perdre la feina, i en cas de no perdre-la, es sent molt incomode amb ella, per tant sigui com sigui haurà de plegar i amb els temps que corrent això ja sé sap que comporta.
Però no només es el meu cas, hi ha en aquestos moments milers de persones en les mateixes circumstancies que jo, i els mitjans ja han començat a bombardejar-nos amb els seus anuncis de pau i felicitat.
No ens espera un bon any 2009, però ens el felicitarem tots com no si no passés res i ens gastarem uns dinerals amb regals vestits i ornaments per les nostres llars, com si tot això de la crisis no anés amb nosaltres, per a que, finalment, els telenoticies del dia 7 de gener es pugin obrir amb..."cada català s'ha gastat aquest nadal la xifra d'una barbaritat d' euros".
Ens preparen els paranys i nosaltres hi caiem una i altra vegada, per obligació, perquè no sabem estar-nos-en, perquè ens fan fer el que volen quan ells volen.
I ens diuen "si no compreu l'economia s'estanca i el diner no córrer i encara serà pitjor"
Doncs, que sigui pitjor, que s'acabi d'una vegada per totes el fotut capitalisme, potser d'aquesta manera aconseguirem igualar-nos totes les criatures que habitem el nostre planeta.
Que mai més sigui necessari posar sobre la testa dels qui manen una cova de 20 milions d'euros

dissabte, 15 de novembre del 2008

Aniversari de la batalla de l'Ebre


Demà, 16 de novembre, es commemorà el 70è aniversari de l'acabament de la batalla de l'Ebre.
La nostra comarca i d'altres veïnes, escenaris de la batalla, aquests últims dies han estat plens d'actes en record de tots aquells que van participar-hi.
Avui, un ha estat especialment emotiu, on la presència de fills i nèts d'antics combatents, en una conferència divulgativa, ha tocat el voraviu de més d'un dels assistents.
La vida ens dòna això, et toca pel que sigui, viure un temps en que la cosa està veritablement enredada i hi deixes la pell, moltes vegades amb un compromis ferm, d'altres perquè senzillament et toca i et veus en l' obligació d' acatar ordres.
Però del que ningú dubta és que tots ells tenien en ment una causa: aconseguir per als seus fills i néts un futur millor, més esperançador.
Avui 70 anys més tard, quan encara ens barallem per si recuperem o no la memòria històrica, voldria des de l'oportunitat que em dòna la nova tecnologia, rendir el meu sincer homenatge a tots ells, recordant-los des del meu humil espai cibernètic.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Exercicis espirituals


Sentim a parlar molt dels treballadors de Nissan, de Pirelli, i altres que, amb tota la raó del món, aquests dies, estan fent molt de soroll. Jo amb ells i sempre al seu costat. Però jo voldria que també es parlés d'uns altres treballadors que sense fer tant de soroll es veuen abocats a la mateixa situació.
Bé, no ben bé la mateixa, els primers recolçats per sindicats, d'alguna manera també la Generalitat, el seu comité d'empresa, marxaran a casa amb indemnitzacions, algunes substancioses, que ja sé que, per molt que ho siguin, no consolen ningú.
Els altres, els que jo em refereixo, són treballadors de petites empreses, moltes vegades amb contractes poc definits o amb sous cobrats de manera poc clara, que en temps d'euforia econòmica, anaven molt bé, tant a l'empresari com al treballador, però que ara, en veure l'empresari que deixa de guanyar (no perdre) diners arrodoneix a la baixa i deixa al seu subordinat (que en definitiva és qui l'ha fet ric) a l'estancada, sense indemnització o sense una part del seu jornal que ell creia que tenia assegurada.
No pot fer soroll, no té res a dir, agafar i marxar cap a casa. La culpa és de tots dos, del patró, per viu i del assalariat, per callar.
però i les inspeccions?, que no s'han fet inspeccions de treball els últims anys?, vés, si tu entregues part de les teves ganàncies a l'Opus els inspectors de treball passen de llarg del teu negoci.
No tinc autorització per citar noms i cognoms de l'empresa aludida, però potser d'aqui uns dies ho faci, m'agradaria explicar amb detall el cas que viu un amic meu.
Clar el seu cap, en tancar cada dia, s'adreça a la seu de l'OBRA a fer oració i entregar una part del seu capiltal. Per Nadal i Setmana Santa, exercicis espirituals.

dimecres, 5 de novembre del 2008

D'escàndol


Donats a parlar i a criticar alguns abusos que es fan últimament, mentre uns ho passen prou malament en temps de crisis, jo avui voldria parlar de l'escandalós desplegament periodístic que s'ha fet en el nostre país, a causa de les eleccions als EU.
Aquesta nit (jo dormo molt poc a les nits i acostumo a posar la tele quan em desperto), totes les cadenes informaven del mateix a la mateixa hora amb una munió de periodistes desplaçats a fi l'efecte. Periodistes que a la seva vegada es limitaven a oferir les noticies que anava actualitzant una altra cadena televisiva la CNN. Calia?.
La cosa ha arribat al seu moment més àlgid, quan a les sis del matí ha fet la seua presencia, com no? el gran Cuni, era el que faltava, segurament hi ha anat pensant que per a un programa com els "matins de TV3", avui era imprescindible no retransmetre'l des de les ameriques, quan la majoria de gent que segueix el programa en saber qui havia guanyat les eleccions ja en tenia prou, després el que volia era distreue's, i no perdre's en tecnicismes que ni els van ni els venen.
El mateix podríem dir de "els matins de Catalunya ràdio" i d'altres programes de televisió i ràdio públiques, que per ser-ho, paguem entre tots.
No em compensa que em diguin que ha estat un dia històric, és ridícul, avui en dia qui vol estar informat té prou mitjans,Intenet informava al segon, tot el demés és bombardeig informatiu que acaba cansant i fent pensar al contribuent que paga unes vacances als informadors de torn.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Les opinions de la reina


La reina ha opinat, i molts s'han quedat bocabadats amb les seves opinions. Altres han dit millor estava calladeta.
jo també vull opinar sobre les opinions de la reina, i la meva opinió és que no m'importa el més mínim el que pensi aquesta senyora.
Com es poden prendre seriosament les opinions d'una persona que la seva feina és fer de decorat?, (de decorat caríssim )i que permet que en ple segle XXI, se li manifesti acte de cortesía i no faci res per evitar el judici d'uns joves idealistes que han gosat cremar unes fotos seues?.
Ella i les seues opinions se'n poden anar a...

dissabte, 1 de novembre del 2008

D'educació


Aquest dies es tornar a parlar molt d'educació.
Normalment coincideix quan surt algun informe i tothom que el llegeix posa el crit al cel com dient: No és possible!!
Com pot ser que Catalunya estigui a la darreria en educació, que fan els mestres?, què passa aquí? com és que a la Rioja estan tan bé?, etc. , etc.
Jo intentaré contestar alguna d'aquestes preguntes.
Bé, amb la meva resposta les contestaré totes: els mestres fem el que podem, com a totes les feienes fan, els professionals que se n'ocupen.
En mes de trenta anys dedicats a l'educació, el discurs sempre ha estat el mateix: no sé on anirem a parar, què en serà d'aquests nens?, quina poca dedicació que ens té l'administració.
Poc a poc, s'han anat corregint algunes anomalies que clamaven al cel i amb la correcció n'han sorgit de noves que segueixen clamant al cel.
La meva primera queixa: no es pot tenir al capdavant del Departament un iaio que entén d'educació, el que jo de futbol i pretendre impulsar una llei que solucioni els problemes educatius del país.
Segona queixa: No poden arribar nens nouvinguts que no entenen ni una paraula de català, i posar-los a fer classe amb els altres nens. Aules d'acollida? a partir de tercer curs.
Tercera queixa: No ens poden fer perdre en papers, avui pla de no sé què, demà pla de no sé quantos, que es converteixen en paper mullat d'un curs per l'altre i on s'hi inverteixen hores i hores de feina.
I prou!, podría seguir però no en vull fer més de queixes, jo vull aportar solucions.
A vegades em diuen: com ha canviat l'escola de quan jo era petita!, i jo sempre contesto: afortunadament!. Per res del món, voldria tornar a aquella escola de finals dels setanta on tot estava per fer, on els sous dels mestres eren una pura misèria, on no es coneixia el treball en equip, on les escoles estaven mancades de higiene, i de serveis que avui ens semblarien més que imprescindibles.
Crec que de feina se n' ha fet, i molta!, però també penso que moltes vegades la feina ha estat estèril, perquè s'ha perdut l'oportunitat de dignificar l'escola pública en benefici de la concertada, s' han destinat massa diners a l’ensenyament en col•legis de monges i capellans, aconseguint que avui en dia, aquestes escoles tinguin un prestigi i desvirtualitzin l'ensenyament públic.
S'ha perdut l'oportunitat de tenir una escola laica lliure de presions, que seria propi en un estat que és creu modern i democràtic, i en consequència l'escola pública segueix malgastant hores curriculars ensenyant una religió que cada vegada practiquen menys nens i nenes, ja que les aules són plenes d' infants amb diversitat de religions.
Els informes diuen que els resultats són més bons en les escoles concertades i callen que les condicions socials no són les mateixes en una i altra, com no són les mateixes, tampoc, en les escoles de la Rioja.
Aquesta és una premisa que no ha canviat en els ultims 30 anys, estigui qui estigui al front de la conselleria, ja sigui un iaio germà de Maragarall, una consellera ampostina o una prepotent convergent.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Sobre l'avortament

Que al nostre país després de més de trenta anys de democràcia, es continuí parlant de avortaments il•legals, es continuí enviant gent a la presó per provocar-los i que es munti un número sense precedents perquè un vaixell amb bandera holandesa enclavat front el port de València vulgui fer avortaments en aigües internacionals, diu molt de tots nosaltres.

De quan en quan ens convé fer una mirada cap enrere i recordar d'on venim. La nostra era una societat que culpabilitzava una noia per quedar-se embarassada, i la família perseguia, si calia, la seva parella per tal de legalitzar la situació.
Venim d’una societat, on ficar-se al llit amb el marit significava un nou embaràs i les dones feien mans i mànigues per arribar-hi amb l’home ja dormint, sempre que això fos possible. En molts casos, si hi havia embaràs era la dona qui moltes vegades sense que l’home ho sabes feia quelcom perquè l’embaràs no tires endavant. Eren coses entre dones.
Aquesta mateixa situació me l’ha relatada una dona marroquí aquesta setmana, mare d’una alumna meua.
I, la por, les seqüeles, el dolor, en definitiva el patir, de l’avortament té la seva arrel aquí, en pensar en llocs lúgubres, en pensar com m’ho faran, que em passarà i més encara si en sobreviure.
Si els fills els tinguessin els homes haguessin fet unes lleis ben diferents, on la legalitat faria que es poguessin desprendre del fetus sense cap mirament en un embaràs no desitjat o en un altre en que la seva vida corres qualsevol risc.
Damunt, hi sumem, la religió i els capellans que en això de parir tenen una gran experiència.
Avui tornem a intentar legalitzar i tornem a tenir entrebancs, tornem a trobar homes i dones que asseguren que posen per davant una vida que encara no és, front una altra que és una realitat.
Crec que ha arribat el moment de dir que si mai m’hagués vist en una situació en que se'm planteges avortar, ningú per molt jutge que fos m’hauria detingut, ho hauria fet aquí o a on fos possible fer-ho.
Si posem a l’abast de tothom els medis per portar una vida sexual sana i només cal deixar que en últim moment sigui la dona la que decideixi.
No gastem més energies parlant i discutint una i altra vegada com i qui ho ha de fer. Deixem-ho clar: en l’avortament decideix la dona i de la seva vida sexual també.
Els fills només poden ser desitjats.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

La crisis dels rics

La paraula crisis ha entrat a les nostres vides i ja forma part d’elles des que no sentim a parlar de res més.
Jo pertanyo a aquesta part de la població que no entén res. No sabem res d’economia i ens poden enganyar com vulguin, però que ja fa anys ens veiem a venir que el valor dels pisos era desproporcionat i que acabarien caient-nos els maons al cap i ens farien mal.
I així ha estat, i ara sense entendre res ens toca pagar a nosaltres, que som qui ens quedarem sense feina, o potser veurem com els diners dels nostres estalvis se'n aniran en orris de la nit al dia. Si en Solbes i Zapatero diuen una i una altra vegada que això no passarà, desconfieu, ja sabem com són de mentiders!.
A casa vam passar una crisi fa uns anys, quan un negoci que teníem, vam haver-lo de tancar. Ningú va sortir en la nostra ajuda. Hisenda se’ns va tirar literalment a sobre, ens vam arribar a sentir acosats per hisenda, en cap moment es van preocupar si teníem líquid per a amortitzar el que els devíem o si ens era possible subsistir amb els 200 o 300 euros que ens quedaven cada mes després de fer la liquidació. No van tenir pietat amb nosaltres, o pagàvem o ens desnonaven.
Van ser uns dies durs, que avui recordem encara amb por, i amb el pànic persistent d’arribar a casa i trobar-te una altra carta d'ells.
Vaig passar una altra crisis que encara em dura, quan, d’un dia per l’altre, em vaig adonar que cobrava amb pessetes i havia de pagar amb euros, mentre els mitjans m’informaven que en aquest país no havia canviat res i que tot es feia a bé i a interès meu.
Ara, en canvi, arriba la crisis dels rics, dels que han jugat a borsa i han perdut, dels qui han especulat amb terrenys i allí tenen els pisos que ara no poden vendre, dels que ens han passat per cara, durant anys, els seus guanys, dels qui tenen amagats en caixes fortes els bitllets de 500 que diuen que no apareixen en lloc...
Ara els qui manen si que s’apiaden d’ells i ens demanen a tots l’esforç de rescatar-los de les sues misèries amb els nostres impostos.
No entenc la nostra reacció, tots callem com si aquí no passés res.

dijous, 25 de setembre del 2008

dilluns, 22 de setembre del 2008

Una nova mort

Cada vegada que hi ha una nova mort, la mateixa pregunta Per què?
La mort pesa sobre el braç ejecutor, però també sobre tots aquells que no fem res per parar-lo.
Cal que cridem tots ben fort que necessitem el diàleg, que qui en té més se n'ha de fer valer, i que no acceptem xuleries que només porten, una vegada i una altra, a més morts.
Parlem!!
Algú, amb dos dits de seny, creu que s'acabarà amb tot això sense diàleg?.
Algú pot pensar que s'acabarà amb ETA reclosant tots els seus membres en presons?.
Sempre en sortiran més i benn convençuts d'obtenir la raó per la força de les armes.
Parlem!! i que parli el poble basc, són els únics que poden fer parar aquesta barbarie. Peró en una taula on hi capiguin tots i on el diàleg porti a fer concesions, per molt inverosimils que ens semblin.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Un nou curs

Dilluns va tornar a començar el curs.
Aquest és el curs número 32 que començo.
Tots els anys igual: falta de personal els primers dies, falta de temps per a posar el curs en dansa, sorpreses d'última hora... conseqüència d'una mala planificació de l'administració a la que no t'hi pots adreçar en tot l'estiu. Després som els mestres qui tenim massa vacances...
A tot això cal sumar-hi els informes de mala qualitat que apareixen automàticament cada setembre, quan els mestres estem més nerviosos, veient la que ens cau damunt, cada any, i no ens hi acostumem.
I què ens cau damunt?:
  • Unes aules atapeïdes de nens i nenes on cada dia et pots trobar amb la sorpresa de que arriba un nen o una nena nova que no entén el que li dius perquè no comprén el que tu parles i que immediatament, fa convertir el nen o nena, a qui li dedicaves un temps especial, en un nen o nena a qui ja li pots dedicar molt menys temps especial. Les aules d'acollida? Només a partir de Cicle Mitjà. Jo treballo a Cicle Inicial.
  • Aquest any, a més a més, la sisena hora.Un gran invent! Algú, en el seu dia, va confondre qualitat amb quantitat i, fins al fons!.Els pobres nens i nenes s'han trobat d'un curs per l'altre, que ara han de treballar una hora més diària, qualsevol altre col·lectiu que li hagués passat el mateix, hauria organitzat una vaga. I que consti que parlo en nom dels nens, ja que a mi no m'afecta, jo segueixo fent les mateixes hores.
  • Heu sentit a parlar de la tercera hora de castellà?. Un mutisme total per part de l'administració. Fins a tres vegades hem hagut de canviar el projecte lingüistic del nostre centre. Finalment sense més ni més ens hem trobat en cinc hores de castellà al cicle, 2'5 a primer 2'5 a segon. Per a uns nens i nenes que estan fent l'aprenentatge de la lectura i escriptura, on és, de suma importància, fer-ho en llengua materna!. Més tard ja afegirem les que convinguin.
  • I de Religió? dues hores i mitja més de religió a la setmana, els que en fan, qui no, pot optar per una ampliació del medi social, on mai l'administració s'ha posat d'acord amb els continguts.
Podria continuar, però per acabar i resumint, demanaria que: a quí pot estranyar que l'educació d'aquest país no funcioni? A quí pot sorprendre que l'ensenyament públic estigui deteriorat, si les grans inversions econòmiques, de fa anys, han fet cap a l'escola concertada? I en buscar culpables... Per què sempre llencem els mestres a la foguera, si som nosaltres qui, dia a dia, arribem a la feina esperant sorpreses noves, estem desbordats pels canvis, que impliquen paperassa constant, i per una planificació de l'educació feta des d'un despatx d'un politic que en la seua vida s'havia plantejat dedicar-se a educar ningú i ara porta l'educació de tot un país.
Aquest país nostre hauria de fer alguna cosa per salvar el potencial que un bon sistema educatiu representa, i aquesta cosa és apartar els politics de l'educació.
Que me'n dieu del cas de València amb l'educació per la ciutadania? No creieu que el conseller s'ha pixat, en nom de la política, a la cara de tots els mestres?